divendres, 5 de març del 2010

"I durant un quart d'hora, vaig creure en l'art"

Esther Ferrer, Concha Jerez, dos pioneres de la performance a l'Estat espanyol, i segurament totes les performers (i també els performers) viuen molt sovint situacions d'incomprensió cap a la seva obra.
"Per què hauré perdut tant de temps en l'art?", es pregunta sovint Esther Ferrer. Però les seves performances també provoquen situacions que l'esperonen a continuar: "Al mig de Huesca, un diumenge vaig fer una performance i, en acabat, li vaig demanar a una senyora d'aquestes que surten a comprar i cuiden els seus fills si s'havia preguntat mai per què existeix l'univers en lloc del no res. La dona, va deixar les bosses, i em va respondre que és clar que li preocupava, i em va explicar les seves conclusions."
"Després d'enterrar una performance en un cementiri d'obres d'art -ho reconec, era una performance molt avorrida, d'aquelles que marxo i torno i la gent no sap què fas- se'm va apropar una dona amb dues nenes. Miri, és que venim a dir-li que la meva nena diu que quan sigui gran vol fer coses com les que vostè fa. I durant un quart d'hora, vaig creure en l'art".
Les experiències d'Esther Ferrer i Concha Jerez són dos bons exemples del perquè, malgrat que la performance sigui un art poc visible i sovint oblidat, els i les performers continuen reivindicant-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada